Joan Maragall nasqué a Barcelona, el 10 d’octubre de 1860 i morí a la mateixa ciutat el 20 de desembre de 1911.
És notori que aquest any, la figura i personalitat del nostre gran poeta, Joan Maragall, ha rebut una bona munió d’escrits i comentaris, a l’esdevenir-se els 150 anys del seu naixement i l’any que ve el centenari de la seva mort.
És digne de recordar, de bell antuvi, els seus grans poemes: La vaca cega, La sardana, Cant espiritual, El cant a la Senyera, Oda a Espanya, El mal caçador, El comte Arnau, La fageda d’en Jordà i un llarguíssim etc.
Maragall tingué, també, en molt estima la sardana, a més de la famosa poesia, que l’explica admirablement, escrigué tres lletres i una altra , inacabada, per a sardanes.
La seva famosa poesia, La Sardana, fou enviada als Jocs Florals de Barcelona de 1892, hi obtingué una menció honorífica, curiosament amb el títol escrit de CERDANA. Reproduïm una còpia del seu original:
El 1894, ja amb el nom de La Sardana i una mica canviada la tornà remetre als Jocs Florals i en aquesta ocasió se li concedí l’Englantina.
Reproduírem aquí la poesia original en català, prou coneguda, I ens plau poder-vos oferir la traducció que ell mateix féu al castellà, on demostrà, també, la categoria i el llenguatge poètic que dominava a la perfecció de les dues llengües.
(Versió original en català)
La sardana
La sardana és la dansa més bella
De totes les danses que es fan i es desfan;
És la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant.
Ja es decanta a l’esquerra i vacil·la;
Ja volta altra volta a la dreta dubtant,
I se’n torna i retorna intranquil·la
Com mal orientada agulla d’imant.
Fixa’s un punt i es detura com ella…
Del contrapunt arrencant-se novella
De nou va voltant.
La sardana és la dansa més bella
De totes les danses que es fan i es desfan.
Los fadrins, con guerreres que fan via,
Ardits la puntegen; les verges no tant;
Mes, devots d’una santa harmonia
Tots van els compassos i els passos comptant.
Sacerdots els diria d’un culte
Que en mística dansa se’n venen i van
Emportats per lo símbol oculta
De l’ampla rodona que els va agermanant.
Si el contrapunt el bell ritme l’estrella
Para’s, suspesa de tal meravella.
El ritme tornant
La sardana és la dansa més bella
De totes les danses que es fan i es desfan.
El botó d’eixa roda quin era,
Que en tal simetria l’anava centrant?
¿Quina mà venjativa i severa
Buidava la nina d’aquell ull gegant?
Potser un temps al bell mig s’apilaven
Les garbes polsoses del blat rossejat,
I els suats segadors festejaven
La pròdiga Ceres saltant i ballant…
Del contrapunt la vagant cantarella
És estrafeta passada d’ocella
Que canta volant:
La sardana és dansa més bella
De totes els danses que es i es desfan.
No és la dansa lasciva, la innoble
Els uns parells, els altres desaparellats;
És la dansa sencera d’un poble
Que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument es deslliga;
Desfent-se, s’eixampla, esvaint-se la voltant,
Cada mà tot deixant a l’amiga,
Li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella amb parella!
Tota ma pàtria cabrà en eixa anella,
I els pobles diran:
La sardana és la dansa més bella
De totes les danses que es fan i es desfan.
(Traducció al castellà)
La sardana, la más hermosa de todas las danzas, es como una magnífica anilla oscilando con mesurada lentitud.
Gira hacia la izquierda, y vacilando, retrocede hacia la derecha… y vuelve y torna, intranquila como aguja imantada que ha perdido el norte.
Como ésta, fíjase al fin y se detiene…pero un solo instante. Partiendo del contrapunto, gira de nuevo. Y otra vez la sardana es la más hermosa de todas las danzas
Los mancebos, como guerreros en marcha marcan fuertemente los pasos, las doncellas, no tanto: pero unos y otros, devotos de una santa armonía, cuentan atentamente los pasos y los compases.
Diríais les sacerdotes de extraño culto que en el vaivén de mística danza son llevados por el oculto símbolo del ancho círculo que a todos hermana.
Cundo el ritmo llega a estrellarse en el contrapunto, páranse todos como maravillados… Pero vuelve el ritmo, y la sardana es la más hermosa de todas las danzas.
El botón de esta rueda ¿Cuál era, que con tal simetría la centraba? ¿Cuál fue la mano, severa o vengativa, que arrancó a ese ojo gigantesco la pupila?
Tal vez en medio amontonándose un día las gavillas polvorientas del rubio trigo, y en torno a los segadores, todos sudorosos, festejaban a Ceres con sus danzas.
Todavía la vaga cantinela del contrapunto parece remedar el gorjeo de una ave que vela y canta: La sardana es la más hermosa de todas las danzas.
No es la danza que, innoble y lasciva, aparta unas de otras parejas, es la danza de un pueblo entero amando y andando enlazadas las manos.
Suéltese suavemente la guirnalda, se afloja y se ensancha, desvaneciéndose en torno. Pero cada mano, al dejar la mano amiga, parece prometerle que volverán a juntarse.
Volverán ¡Pareja tras pareja, volverán a la danza, será tan grande, que mi patria entera cabrá dentro de ella. Y dirán los pueblos: La sardana es la más hermosa de todas las danzas.
Parlarem de les lletres que Maragall escrigué per sardanes. De fet només són 4 i encara una és desapareguda i l’altre incabada.
La primera sardana a la qual hi posà lletra, el 1906, fou la d’en Pep Ventura, Per tu ploro, Ventura ja era mort, puix finí el 1875.
Anem a la muntanya que ara ve el bon temps;
ve la primavera, ve la primavera,
la-larala-la-la-la-la-là.
Hores d’alegria, hores de tristor.
Ai del qui se’n va i no tornarà!
També mes ai! del qui perd l’amor!
La-la-la-là.
També mes ai! del qui perd l’amor!
Adéu rosa d’abril!
Adéu, rosa encarnada!
Demà, lluny del teu roser,
d’enyorament me moriré.
Quan te diran la meva fi,
plora per mi, que per tu ploro;
plora per mi, més dolçament,
que amargament no és el meu plor.
Eixuga el plor, no ploris gaire,
que et marciria el pas de l’aire.
No ploris gens, no ploris, no.
Per tu i per mi, jo, que la en sé,
bé puc plorar millor.
La-larala-la.
L’any 1907, el músic de Peralada, Josep Serra Bonal, li dedicà la seva sardana Records de ma terra, a la qual sembla que Maragall hi posà lletra, però no se’n sap res, s’hauria perdut?
Veieu l’epistolari de Josep Serra i Joan Maragall demostració palpable que els unia una ferma amistat.
Peralada, 16 de setembre de 1907:
Sr. en Joan Maragall:
Molt Sr. meu: Feia molt de temps que desitjava dedicar-li una sardana, però no me’n sortia cap que em semblés prou digne per encapsar-la amb el nom de Vt., més ara sembla arribada l’hora, varen estrenar-me’n una en el concurs de cobles empordaneses celebrat últimament que fa ésser molt gen rebuda pel públic, no m’he fiat de mi mateix perquè a voltes un s’encarinya amb una cosa que el públic no en fa cas, com també sol passar al contrari, però aquesta vegada sóc del parer d’ell; la sardana “Records de ma terra” me sembla que va prou bé, me permet que li dediqui?
Esperant una resposta afirmativa queda V. Atent s.s
Joseph Serra.
Maragall li contesta.
Barcelona, 17 d’octubre de 1907.
Sr. D. Josep Serra
Molt estimat senyor:La dedicatòria que em vol honrar sempre hauria estat rebuda per mi a mans besades; però ara em causa un plaer més fort i un reconeixement més fondo, perquè fa poc temps que la seva sardana “La pubilla empordanesa”, sentida a Olot, en una font, a la caiguda de la tarda, em comprengué de tal manera que arribà a arrencar-me llàgrimes, i la tinc sempre damunt el piano i m’hi delito tot sovint, jo i tots els meus. Figuri’s, doncs, en quin bon moment m’ha vingut la seva estimada carta. Tindré, doncs, com una mercè molt gran la dedicatòria que vol fer-me, i l’accepto de tot cor, esperant amb ànsia conèixer “Records de ma terra” i desitjant poder correspondre en la mesura de les meves forces a tanta bondat en la primera ocasió que se’m presenti per servir-lo.
Mentrestant reconegui’m com un admirador que sóc de vostè, ja que l’art popular que vostè conrea amb tanta glòria és el que em va més al cor, i com amic que me li ofereixo des d’ara.
Joan Maragall.
Nova carta de Josep Serra
Peralada, 31 d’octubre de 1907.
Sr. En Joan Maragall:
Molt sr. meu: Pel mateix correu que la present li envio la sardana “Records de ma terra” a vostè dedicada: No m’ha sigut possible enviar-li més aviat perquè, com que la tenia escrita per piano de dos maneres, he tingut que esperar a que m’enviessin les proves per saber quina havien enllestit; avui mateix les han enviades i avui mateix he tret còpia per vostè, quan mes endavant mes les enviïn impreses li enviaré dos exemplars.
Joseph Serra.
Maragall li respon.
Barcelona, 3 de novembre de 1907
Sr. D. Josep Serra
Molt estimat Sr: He rebut la seva lletra i la còpia autògrafa de la sardana “Records de ma terra” que ha tingut la bondat de dedicar-me; i n’estic tan encantat que des de que la tinc es pot que no faig sinó anar i venir del piano provant-la i tornant-la a provar i cada vegada amb més delícia. Hi ha sobretot la frase aquella d’entrada dels “llargs” que té concentrada tota l’aroma de la nostra terra. Quina cosa més penetrant. Però és tota la sardana que té un no se què de fondament popular i de distingit al mateix temps que la fa singularment agradosa. Jo estic, més que content, orgullós de que em sia dedicada, i cregui que les grans mercès que li dono són de tot cor. Vostè disposi de son amic i servidor.
Joan Maragall
Altra carta de Serra:
Peralada, 29 de novembre de 1907
Sr. D. Joan Maragall: pel mateix correu que la present li envio dos exemplars de la sardana “Records de ma terra”.
Joiosament impressionat per ses afalagadores paraules, quedo de V. Atent. s.s i admirador
Joseph Serra .
Una darrera lletra del poeta.
Barcelona, 22 de març de 1910.
Sr. D. Josep Serra.
Amic i senyor: La demanda que em fa en nom d’”Art i Pàtria” m’honra moltíssim i l’hi agraeixo altre tant; però no puc fer poesia a voluntat, encara que sia per complaure a qui tan estimo. Cert que algunes vegades he fet quelcom així per encàrrec; però me’n penedeixo i no vull reincidir, perquè resulta un engany pels altres i per mi. Jo no puc fer poesia així. Ha de ser que em surti espontània de si mateixa, com a succeït amb la sardana de vostè “La pubilla empordanesa” que de tant sentir-la, hi he anat sentit paraules a trossos ; per exemple, el cant que comença en el compàs 47 ( de la reducció a piano) em sembla que diu:
“ Ai, que airosa aneu voltant,
Pubilleta empordanesa !
Prou faria l’escomesa
que sou nada tot dansant.
Mes ditxosa es va girant
i amb quin altra gentilesa
la rodona que us té presa
com l’anell al diamant”
I la noia sembla que contesta:
“La—la
La—la
Bé en plau cantar i dansar”.
Després no se que més diu fins als últims sis compassos, que diu el fadrí:
“Ai pubilleta empordanesa, preneu-me el cor i adéu-siau”
Quan tot això em quedi arrodonit en farà plaer enviar-l’hi
Mentrestant, disposi en lo puga servir-lo de son amic
Joan Maragall.
Que sapiguem mai s’arrodoní i la sardana queda orfe del poema
(nota: hi una lletra d’aquesta sardana, que no té res a veure amb el que Maragall volia fer, aquesta lletra és d’autor anònim i força matussera.)
Referent a “Records de ma terra”, alguns estudiosos de la sardana manifesten que sí hi havia una lletra de Maragall, però s’hauria perdut i no se’n té cap coneixement.
Indudablement , dins el món de la sardana, l’obra més carismàtica, coneguda i popular és: “L’Empodà”, amb lletra del nostre poeta i música d’Enric Morera.
Aquí també, curiosament, hi hagué un carteig entre els dos personatges.
Per explicar-ho emprarem la descripció que en féu el Sr. Mainar.
Una carta que figura en l’epistolari de les Obres completes de Joan Maragall és d’Enric Morera, datada a Sitges el 25 d’abril de 1908. i li es tramesa per un propi, que era dirigent del cor Els Tintorers. Aquest cor tenia emparaulat d’anar a Figueres a donar un concert, on pensava poder estrenar una sardana del mestre Morera. Aquest li explicà en la carta que es trobava disposat a servir del desig dels coristes, a fer la partitura que li demanaven, sempre que en Maragall, i no cap altre poeta, li’n facilités la lletra.
Segons sembla, Maragall s’excusà amb el motiu de no saber quin ritme i durada caldria donar a la lletra. Les que havia fet fins ara eren confegides damunt la música, i en aquest cas faria el mateix bon punt la hi facilités en Morera. En una nova carta de quatre dies després, el músic replica: “ No un amoïni gens el ritme, que jo faré la música per la vostra lletra. La duració pot ser com la de “Per tu ploro”, d’en Ventura. Jo ja m’arreglaré. De totes maneres en els llargs em sembla que fóra millor que el ritme fos diferent, i si li sembla bé, que enmig dels curts i dels llargs hi hagi algun vers més o menys curt o llarg, que també fóra millor per donar-vos més varietat al ritme de la música. Feu-ho com vulgueu que jo ja sé que m’estarà bé.
¿Foren suficients els assessoraments de Morera per arribar a convèncer i desfer els prejudicis del poeta? Em sembla que cal contar, primer que res, l’atracció que deuria suposar dedicar una nova endreça a l’Empordà. Evidentment la poesia resultà el cinquanta per cent més llarga en versificació que “Per tu ploro”, i amb un ritme força més animat. S’ hi veu també que ha recollit algunes indicacions del músic, sense però, abandonar un patró musical, com era en els casos precedents. Era allò precisament el que li calia. I en realitat ho tenia ben bé a la mà. ¿Per què no emprar el canemàs que se li oferia damunt el piano, acostant-se a la deu tel·lúrica amb una tonada tan genuïna, que era tota una pista de llançament, com ara Records de ma terra?”
Aquest és la història de com es gestionar una de les més famoses i populars de les nostres sardanes.
I aquell mateix any, 1908, exactament el dia 19 de setembre la coral Els Tintorers l’estrenà a Figueres, preludi, òbviament, de les centenars de vegades que s’ha cantat, a través de cors,orfeons, masses corals, solistes, orquestres… recreant-se en la qualitat musical i entonant aquest cant llegendari i gairebé mitològic, dedicat a aquesta terra on s’hi va perquè tot és camí i tot es drecera.
Paga la pena llegir el poema poc a poc, gaudint de cada mot, de cada frase, de cada expressió, i trobar-hi tot l’encís de la poesia i de l’estètica personificada de la sirena i el pastor.
Aqueta és la lletra:
Cap a la part del Pirineu
vora els serrats i arran del mar,
s’obre una plana riallera,
és l’Empordà!
Digueu, companys, per on hi aneu,
digueu, companys, per on s’hi va,
tot és camí, tot és drecera
si ens dem la mà!
Salut, noble Empordà,
salut, palau del vent,
portem al cor content
una cançó!
Pels aires s’alçarà,
pels cors penetrarà,
penyora es anirà fent de germanor
una cançó!
A dalt de la muntanya hi ha un pastor;
a dintre de la mar hi ha una sirena:
ell canta el dematí que el sol hi és bo;
ella canta a les nits de lluna plena.
Ella canta: -Pastor, me fas neguit-.
Canta el pastor: – Me fas neguit, sirena-.
-Si sabessis, el mar com és bonic!
-Si sabessis, la llum de la carena!
-Si baixessis, series mon marit!
-Si pugessis, ma joia fóra plena!
La sirena es feu un xic ençà,
i un xic ençà el pastor de la muntanya,
fins que es trobaren al bell mig del pla,
i de l’amor plantaren la cabanya:
fou l’Empordà.
Trobarem altres sardanes amb lletres de Maragall, però aquestes han estat escollides per compositors i les han emprat per la seva producció.
Són aquestes:
A la mare de Déu de Montserrat, musicada per M. Teresa Pintó
Abril, musicada per Cassià Casademont Busquets
Cant de maig, musicada per Joan Balcells Garcia
Cant dels joves, 2 compositors l’han musicada, Francesc Juanola Reixach i Sant Escura Moradell
La ginesta, musicada per Lluís Carretero Basat
La vaca cega, musicada per Antoni Juncà Soler
L’albercoc musicada per Enric Morera i Viure
L’Aplec de Sant Ferriol, musicada per Narcís Carbonell Tubau
L’alfàbrega, , musicada per Josep Baró Güell.
Volem acabar aquest model treball reproduint un article de Jeroni de Moragas (neuropsiquiatra i poeta- Barcelona 1901-1964-)
Per uns moments hem col·laborat en la recopilació de l’epistolari de Joan Maragall, per les nostres mans han passat unes lletres seves; no direm l’emoció experimentada perquè tampoc en sabríem.
Aquest lletres eren adreçades al mestre compositor Josep Serra, en les quals hem trobat un seguit de joies, hom hi veu l’amor que en Maragall sentia per la sardana, l’admirava per l’estil d’en Serra, i la cosa millor, és una d’aquestes lletres, hi ha una poesia que és la lletra que escriví al dessota les notes de “La pubilla empordanesa”
Una vegada més en Maragall fusionat amb la sardana, una vegada més la paraula viva i el cant ajustant-se, confonent-se en un sol art.
La primera vegada que en Maragall sentí “La pubilla empordanesa”, fou a Olot, l’any 1907, vora una font a la caiguda de la tarda. Aquella sardana el comprengué de tal manera que , ell mateix ho diu, li arrencà les llàgrimes. Pel març de l’any 1910, en Josep Serra rebia una carta de Maragall en la qual li parlava de “La pubilla empordanesa” i li deia com de tant sentir-la, hi havia anat posant unes paraules seves.
Ho hem llegit moltes vegades “La pubilla empordanesa”, dintre l’arxiu de la sardana, representa una fita, té un valor que ni els anys ni res l’hi poden fer perdre; aquesta sardana sempre serà bella, sempre serà de les nostres, serà la noia catalana feta música, devinguda ritme, convertida en dansa, talment com diu el poeta:
“Que nada tot dansant”
En aquestes paraules de Maragall hi ha tot l’encís de la pubilla empordanesa, tot el secret de la seva bellesa.
I per si cas aquesta sardana d’en Serra no fos prou la seva bellesa, ara la retrobareu subratllada per les paraules del gran poeta:
Escolteu-la, amics, aquesta sardana, escolteu-la devotament, que el nostre esperit en sigui corprès; balleu-la amb sentiment, aquestes i totes les altres i així encara seran més certes les paraules d’en Maragall: Venturós el poble que pot ballar la sardana amb sentiment.
Crec que era de justícia en aquest any, parlar de Joan Maragall i la seva vinculació i estima vers la sardana.
Robert Roqué