De tant en tant apareixen als mitjans de comunicació articles sobre la sardana, tots ells en sentit negatiu i escrits per persones que no formen part de l’activitat sardanista, que desconeixen la realitat i que se sustenten en informacions parcials o tendencioses sense haver contrastat la seva veracitat. És curiós que mai es publiquin articles de lloança sobre diversos aspectes relacionats amb la qualitat de les cobles i dels seus intèrprets, el prestigi dels compositors i l’interès de les seves obres, la publicació d’interessants llibres, l’oportunitat i qualitat d’alguns enregistraments discogràfics o la bona assistència de públic a determinats aplecs i concerts, tot hi que és fàcil de suposar que algun fet interessant, qualitatiu i noticiable hi deu haver entre els 3.000 actes, amb la cobla i la sardana com a protagonistes, que cada any s’organitzen per tot Catalunya.
Un dels darrers articles apareguts a la premsa i que val la pena comentar és el publicat al diari AVUI del 18 d’agost del 2008 i signat pel seu director adjunt Toni Cruayes. Tot hi estar d’acord en la línia general del contingut expressada amb el comentari que fa: “Ens fascina el tai-txi i la dansa del ventre, però en canvi a la sardana hi projectem l’autoodi que patim com a societat”, com a societat catalana, evidentment, és sobre el títol de l’article La mort anunciada de la sardana i la seva ambigüitat que crec que val la pena fer-hi algunes consideracions. I, per començar, algunes preguntes: ¿Per a quan està anunciada la mort de la sardana? ¿Per a l’any que ve? ¿D’aquí 10 anys? ¿O d’aquí 50 anys? Perquè dit així, sense concretar, i vist com ens van les coses al nostre país aquests darrers anys, també podríem escriure sobre coses més greus com, per exemple, la mort anunciada de la llengua catalana o la mort anunciada del catalanisme. Però tornem a la sardana, a la seva realitat i al seu futur.
I el primer que cal dir és que la sardana, impulsada pels corrents político-socials de finals del segle XIX, és encara avui una de les poques manifestacions dansades de la nostra cultura popular que, de manera regular i quotidiana, és present a molts dels nostres pobles i ciutats. Els seus valors han estat elevats a la categoria de símbols pel mateix poble que l’ha popularitzada. El foment de les tradicions i la reivindicació dels símbols són senyals d’identitat que ajuden a mantenir i projectar la personalitat dels pobles. Però perquè això continuï sent així, cal lluitar contra un cert “passotisme” col·lectiu que es va estenent en el conjunt de la societat catalana i que tendeix a menysprear tot allò que prové de la cultura d’arrel tradicional i popular, i el que és més greu, a ignorar la pròpia història. Encara per a molts la sardana no és només una dansa i una música, és també alguna cosa més i aquesta cosa més està formada per un conjunt inseparable de sentiments, idees, sensacions i, fins i tot, d’opcions socials i polítiques. Aquest concepte de dansa nacional que se li ha atribuït, és degut a la seva dansa, a la seva música o, precisament, a aquesta cosa més que representa? Per tant, si n’hi ha, la crisi de la sardana no té el seu principal origen en la dansa o en la música, sinó fonamentalment, en el seu valor afegit, o sigui en aquesta alguna cosa més. El factor crisi es genera en l’àmbit social al qual pertany el sardanisme i no en la música i la dansa de la sardana, tot i que sobre la situació d’aquests dos aspectes hi pugui haver diferents punts de vista, cosa d’altra banda, normal i saludable. La crisi del sardanisme es troba en el context del comportament de la societat actual i en el canvi dels seus valors, en les modes, els costums i els nous hàbits de la gent, i especialment, dels més joves. És a dir, en tot allò mutable que afecta a la nostra vida col·lectiva.
Cal dir que la sardana, tal com la coneixem avui, va néixer a mitjans del segle XIX, es va mantenir viva superant dues dictadures al llarg del segle XX i es manté ben activa la primera dècada del segle XXI, amb més de cent cobles en plena activitat i més de 300 entitats sardanistes que organitzen uns 3.000 actes a l’any i que reuneixen a milers de persones. Cantar-li ja les absoltes com fan alguns indocumentats sobre el tema em sembla, com a mínim, improcedent. És impensable que tot això pugui desaparèixer de cop i volta. I, si malgrat tot fos així, la societat catalana, amb les seves institucions de govern al davant, tindrien el privilegi d’haver aconseguit, amb la seva desídia i desinterès, el que Primo de Rivera i Franco no van aconseguir amb les seves dictadures i prohibicions.
No vull dir amb això que a la sardana tot són flors i violes. Evidentment que hi ha problemes, tots els organitzadors voldrien més gent i més joves als actes que organitzen. Però el tema recurrent que la sardana morirà perquè només hi va gent gran a les ballades és un altre dels tabús actuals, com si la gent gran hagués de desaparèixer de cop i volta, quan la realitat és precisament al revés, cada dia hi ha més gent gran que hi arriba amb més bones condicions físiques i disposada a fer allò que no li van permetre fer les obligacions assumides de més joves. I molts d’ells, si no en saben, van a aprendre a ballar sardanes perquè aquesta és una activitat saludable, festiva i a la que no s’ha de pagar entrada.
Podria parlar de molts més aspectes positius a l’entorn de l’activitat sardanista com, per exemple, la riquesa que genera: els músics cobren i aquests diners poden ser utilitzats en l’adquisició de bens de consum, viatges o en compres diverses; molts dels assistents als aplecs (se n’organitzen uns 300 a l’any) es desplacen des del seu lloc de residència amb cotxe, consumeixen gasolina, paguen peatges, dinen en restaurants, efectuen compres diverses; l’organització d’un aplec, d’un concert o d’un concurs de colles precisa la contractació d’infraestructures, lloguer de cadires, serveis de megafonia, despeses de publicitat i d’impremta, etc. Podríem parlar de molts milers d’euros que l’activitat sardanista genera i que reverteixen a diversos sectors de la societat. I és trist que tot això no sigui tingut en compte per les autoritats competents, per exemple les de promoció del turisme, segurament tant per desconeixement com per menyspreu a una activitat que deuen considerar passada de moda.
Em podria estendre amb més detalls per intentar demostrar que la sardana i tot el que genera al seu entorn és molt més important del que, repeteixo per ignorància i menyspreu, se li atribueix. Cal acceptar la crítica negativa, necessària quan està fonamentada; cal reflexionar sobre aspectes que s’han de millorar i ser conscients dels problemes, però també cal més rigor en els judicis sobre el seu estat actual i el seu futur més o menys immediat i demanar, especialment als mitjans de difusió, que també dediquin la seva atenció a tot allò positiu que la sardana representa. En definitiva i com a conclusió, en lloc d’anunciar la seva mort ajudar a enfortir la seva salut i així contribuir a allargar per molts anys la seva vida.
Lluís Subirana
Sabadell, agost 2008