Repassant vells papers en el nostre arxiu ha aparegut aquest conte nadalenc de Robert Roqué que ens és plaent reproduir-lo.

El padrí era músic, tocava la tenora a la cobla, deien que l’hi havia ensenyat el mateix Pep Ventura. El padrí era ja vellet i feia temps que ja no anava pels pobles a tocar, ell, però, sovint em comentava les seves anades i sortides amb el companys pels diferents pobles de les rodalies, hi anaven a peu i algun em bicicleta. A vegades, a casa, Agafava la tenora i tocava alguna que altre melodia que recordava, ho feia amb deler, amb plaer, amb sensualitat… Jo em plaïa escoltant-lo, era menudet i sentia una cançó, una melodia dolça, melosa, l’oïa amb il·lusió i delectança sempre que ell desgrava les notes d’una sardana. Evoco i ensems recordo un any per Nadal. Tos plegats, els de casa, arnàrem a la Missa del Gall, la nit era molt fosca, ben pocs estels puntejaven en l’espai i feia fred, jo anava engiponat amb abric, bufanda i un estrany tarot que la mare vulguis o no em féu posar, el pare lluïa el millor vestit que tenia ,sota un abric llarg i una mica tronat, la mare tota s’havia empolainat i sobre de l’abrigall refulgia un agulla a l’altura de sa sina que deien que era d’or i que pertanyí a la seva àvia (que en devia ser d’antiga) i el padrí guarnit amb coll i corbata, distretament nuada, amb la seva gavardina per esguardar-se del fred, duia sota el braç l’estoig amb la tenora dins, pensí que dins la missa tocarien sardanes, alguna vegada havia sentit que no feia pas tant que encara havia fet algun que altre “bolo”. Vet aquí que arribàrem a l’església, petitona, bonica i formosa, l’altar ple de lluminàries, damunt de la mesa les tovalles ben brodades, a un costat de l’altar, el pessebre amb Sant Josep, la Verge i l’Infant nat, i pastors, pastorets, la dona que renta, el pont, un rierol, i al fons, mig amagat el caganer. El temple s’anà omplint, hi eren tots els del poble, els meus companys de col·legi, el mestre, el senyor que donava les injeccions, el de la botiga de fruita, el flaquè i fins i tot en Met de can Barraca, un home que sempre em feia temor, puix es deia que s’emportava les criatures que no voleïn menjar sopes. S’oïen les campanes que cridaven als fidels i al punt de les dotze, quan el cloquer acabà de donar-les, sortí el senyor rector tot revestit de gran solemnitat i l’harmònium executà unes notes al temps que la coral del poble salmodiava i s’inicià el Sant Sacrifici, amb cants gregorians, pregàries, flaire d’encens i de cera, tot els fidels seguíem en devoció i recolliment la missa. A l’ofertori, després dels sermó, brillant i emotiu, el mossèn agafà amb les seves mans el Jesuset del pessebre, s’apropà al cantell del presbiteri i tota la gent s’hi atansà per a besar l’Infant, el cor cantava temes nadalencs populars que jo prou coneixia i m’abellia escoltant-los. De sobte la coral deixà de cantar i oí un dolç cant de tenora, quina emoció, quina joia sentia dintre meu. Sí era el padrí que tocava….. I com ho feia, amb quin sentiment, amb quina intensitat, diria amb quin entendriment. Jo també aní a besar l’Infant Jesús amb l’ànim corprès, no hi havia res més al món, l’infantó diví, el padrí, el seu so i jo…. A la sortida de l’església, el padrí tenia una dolça rialla als llavis, me’l vaig mirar tot cofoi i la seva arrugada mà m’amanyagà. Quantes vegades recordaré aquella nit, aquell cant, aquell so, aquell home vell, feliç i content, el seu somriure, el seu manyac, aquella cara rebregada i aquella mà tosca. L’any següent, a la missa del Gall ja no sonà la tenora, el padrí la tocà el cel i jo el sentí i em rodolà una llàgrima cara avall…