La nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan, el 23 de juny és la nit més curta de l'any i el dia més llarg, correspon i celebrem el Solstici d´Estiu.

Entre nosaltres aquesta nit del foc ha estat proposada i declarada Festa Nacional dels Països Catalans
Sant Joan és, sens cap mena de dubte la festivitat unànimement més celebrada per la majoria d'homes i dones que vivim dins l'ambient de la cultura catalana. Però la participació en les festes de Sant Joan és tant elevada que deixa molt lluny qualsevol altre celebració festiva que avui ens dugui a terme a tot l'ambient català.

Però si la participació en la festa d'avui és tant extensa; pel contrari, part dels elements festius d'aquesta han anat minoritzant-se. Del ric costumari Santjoanenc (pràctiques amatòries: enramades i jocs de flors a les portes de les noies; pràctiques de màgia benigna: sortir a collir l'herba de Sant Joan, sortilegi embellidors, banys purificadors...) han finit, Si consulteu el “Costumari Català” de Joan Amades us adonareu de l’enorme quantitat de llengedes, fets, costums que hi havia i en alguns llocs hi ha . Avui, la majoria d'aquestes senyals pròpies de la festivitat sembla diluir-se en un bany contemporaneïtat i laïcisme social, desprovist d'imaginació i fantasia:

Enderiat com està l'home als inicis del XXI en viure la seva excloent individualització, l' allunya de tot compromís col·lectiu; i són cada vegada més mercenàries i vulgars la majoria de revetlles i berbenes, el ritme i l'animació de les quals els marquen les preferències o coneixements musicals dels grups orquestrals contractats; sense que cap organitzador no gosi (o no vulgui asolir ell sol) de donar-los (a les revetlles) el to local, o de barri, que caldria que tinguessin.

S'han vulgaritzat també (fins arribar a desaparéixer) els creatius guarniments estacionals: enramades vegetals o de paper treballat, que servien de referent a les revetlles de la nit de Sant Joan. Tot per donar pas a les adotzenades i insulses tires de banderetes i serrells comercials. Fins i tot l’extravagant gust exclusiu pels escumosos (abusivament anomenats xampany cava) ha desterrat la meravella dels vins dolços per acompanyar la coca: han quasi desaparegut els aromàtics moscatells (es veritat, però, que la majoria de sucs que així s'etiqueten no passen d’empallegosos mata-rates), les misteles, els rancis, les malvasies i les garnatxes, amb el peladets de les quals es reprenia anualment el gust de les diverses vinyes a l'hora d'assaborir l’esplèndida i dolça coca de festa (de fruita confitada, de pinyons, de crema, etc.). Almenys, però, aquest últim element, la coca, s'ha salvat fins avui del naufragi gràcies als seus benemèrits elaborats, pastissers i forners.

L'origen de les fogueres es troba en el desig d'imitar i regenerar el foc del Sol i de conjurar les sequeres per assegurar així una bona gràcia per part dels genis dels elements: l'aigua, la terra, el vent i el foc.
Aquesta nit les fogueres cremen per carrers i places i en altre temps, al seu redós hi havien les danses, que eren la base de la festa.

Les danses eren utilitzades per atreure els genis bons, per créixer els vegetals i espantar els genis dolents; altres pràctiques de la festa també s’utilitzaven per estimular els vegetals i foragitar els mals esperits, com els balls de bastons, les curses pels camps i les torres que aixecaven els ballaires en finalitzar un ball.

El 23 de juny és el dia en què els pobles han celebrat sempre el solstici d'estiu, que és el moment de l'any en què el Sol està en el seu punt més alt, en el zenit; en el moment de l'any en què el Sol és visible per més espai de temps i, per tant el moment de l'any en què el Sol ha escalfat més temps la Terra. Si la claror i l'energia del Sol donen viada, és en aquesta nit quan tota la Terra es presenta amb la seva màxima esplendor i amb totes les seves virtuts.

En aquesta nit ja els romans sortien a collir la berbena (el gram negre) d'on la festa pren el nom. Aquesta herba proporcionava riqueses i ventura a qui l’havia. És costum recollir herbes aquesta nit; totes cobren virtuts guaridores si a mitjanit ens freguem amb elles la zona afectada.

L’aigua: estirar-se nu damunt la rosada o banyar-se a la mar o al riu enforteix i embelleix el cos.

La terra: Les pedres ballen aquesta nit; segons sembla, la muntanya de Montserrat balla tota sencera.
Els animals també adopten virtuts especials, així doncs, beure llet o menjar set ous fa entendre el llenguatge dels animals de pèl o de ploma. És la nit en què hom pot veure amb més facilitat tots els éssers fantàstics: nyitos, cucales, gambutzins, llufes, pertenidors, ferams, males bèsties, Peirot, Banya verda, pixarelles, fumeres, moro Muça, sa Bubota negra, l'ànima d'en Cantiret que salta i balla per la paret. Tots ells se'n pensen alguna: corren darrera les dones, els estiren les faldilles i els diuen paraulotes, o bé ens entren dins els cervell per les orelles i es mengen la memòria, o bé fan festa amb els dimonis i les bruixes (ja que aquesta nit és com el Nadal a l'infern), que és quan tenen més poder. Es reuneixen i ballen nus tota la nit damunt d'una gran pedra. Nosaltres ho celebrem amb fogueres i petards.

Molts són els enamorats que han saltat set vegades damunt del foc o han donat set voltes al seu entorn per correspondre al seu amor. Per guarir malalties o de ronya o per fer forts els infants, hom s’acosta al foc o es passeja per damunt les seves brases, ja que aquesta nit sembla que no cremen.

A les muntanyes, fa temps s'encenien fogueres, com encara avui es fa tot partint de la Flama del Canigó, que és com un símbol d'aquest cim que s’entén cap a tots els indrets dels Països Catalans per donar inici a totes les fogueres.