La Santa Espina ja és centenària

El número 255 de la revista SOM, publicava un magnífic article de l’Emili Casademont titulat: “Caldria que l’any vinent fos declarat l’Any de la Santa Espina”. Mes o menys al mateix temps, i amb els mateixos termes, es manifestava un correu electrònic de una entitat sardanista de la Catalunya Nord. El correu deia: “... La Santa Espina és el reflex de les raons de ser dels Catalans, la seva música representa l’amor de la Terra i les seves paraules s’arrelen amb profunditat en el nacionalisme català”. A l’ocasió d’aquest centenari, perquè no proposar a les diverses Autoritats Catalanes (del Nord com del Sud) un reconeixement nacional i que 2007 sigui declarat "Any de la Santa Espina".
Aquestes dues informacions feien preveure que, efectivament , les altes esferes de les entitats sardanistes en prendrien bona nota i enguany es celebraria el centenari de la “Santa Espina” i, a més, és faria el dia que toca, no el dia que vulguin. Però, innocent de mi! he pecat de bona fe i d’excés de confiança.
A poc d’encetar l’any m’arriba informació que, al llarg de l’any , es commemorarà el centenari del naixement de Joaquim Serra. Magnífica noticia!; però de la Santa Espina, rés de rés. Em resigno pensat: això és que no me’n he assabentat. Surto de dubtes trucant a un company i col·laborador que domina la informació. Confirma les meves sospites: el més calen es a l’egüera !. Espero, impacient, el primer numero de “SOM”. Per fi conté un excel·lent article dedicat a commemorar l’efemèride. Sols una objecció: que la importància de l’esdeveniment be mereixia un article editorial, en lloc de recuperar-ne un de l’arxiu on reposava, tranquil·lament, des de l’any 1989. Però insisteixo: segurament la revista SOM es la publicació que més ha tractat el tema.
La meva decepció augmenta el mateix dia de Sant Josep quan la nostra TV3 retransmet la gran rotllana a la plaça de la Sagrada Família de Barcelona ballant la Santa Espina quan, un dels comentaris gravats deia que s’estrenà el dia de Sant Josep de 1907. Ja n’hi ha prou d’aquest color!. No quedem massa be facilitant una informació tardana i , a més, errònia. Crec que la commemoració és mereix un tracte més adient i rigorós. Fins avui dues entitats culturals, amb les que tinc contacte, s’han interessat per representar la rondalla “La Santa Espina” amb més interès que medis; però l’esforç és exemplar i encomiàstic.
Commemorar aquest fet no vol dir evocar una cultura carrinclona, rància, desfasada, de barretina i espardenyes vigatanes. No!. simplement hem de commemorar una natural evolució i uns records de unes reivindicacions que ens han portat fins aquí. Però, no ens enganyem, l’evolució és imprevisible i inevitable.

La personalitat d’en Morera

Es impossible resumir la biografia del mestre en unes ratlles. Intentaré fer un esforç de síntesis. Els seus setze anys de joventut viscuts a l’Argentina, li van transferir un caràcter especial. El propi Morera diu: “vivia gaire be tot l’any en mig d’aquella “gauchada”. Aquest ambient li permet viure el tarannà de l’argentí rural. Aquestes vivències li inocularan un caràcter, eminentment popular, indomable, viril, impulsiu i titllat sovint d’esquerp que li portarà algunes complicacions.
El 1888 s’estableix a Barcelona, al C/. Cometa, nº 4, 4t.pis, havent cursat estudis complementaris a Brussel·les amb els millors professors de música del vell continent. Als seus 23 anys és a punt d’encetar una llarga i productiva vida professional. Comptava amb una preparació musical extensíssima que avarca des de les novíssimes corrents del moment fins al folklore sud-americà. El propi mestre reconeixia, al tornar de Brussel·les que no havia sentit a parlar mai de nacionalisme català i que les músiques harmonitzades pels musics de l’època, no li feien el pes.
El 1892 estrena “Dansa de gnoms” on demostra les seves facultats diferents a la resta de compositors. L’any següent estrena “Introducció a l’Atlantida” llibret de Mn. Jacint Verdaguer. L’èxit d’aquesta composició simfònica fou dels més sorollosos i sincers que es recorden. A partir d’aquest moment els significats poetes i dramaturgs cercaven la col·laboració del mestre Morera. Al davant de tots hi havia l’Àngel Guimerà al que el mestre Morera musicarà el drama “Jesús de Natzaret”, una magna representació al teatre Novetats. Era l’any 1894
Vist l’èxit econòmic i social, l’any següent, el mateix empresari estrenarà una nova obra d’Angel Guimerà i Enric Morera titulada “Les monges de Sant Aymant” repetint anteriors èxits. El mateix any, 1895, funda la coral Catalunya Nova. Continua la seva obra amb el poema “Indivil i Mandoni” i un segon titulat “Catalonia” estrenat, amb gran èxit, en el concert del Teatre Líric. Es una obra de fort contingut patriòtic amb una brillant glosa “d’Els Segadors” que culmina en forma apoteòsica. Es la primera composició del mestre amb regust de músic racial, que tant ha distingit la personalitat del mestre. A partir d’aquesta data conrearà la música i la cançó popular catalana i valorarà més els seus contactes amb Anselm Clavé i descobrirà la vàlua d’en Pep Ventura. El mestre Morera, s’apropa, cada dia més, a un sentiment popular i profund de catalanitat.
El mes de març de 1896 i a l’Ateneu barcelonès, farà la presentació de la seva coral formada per gent treballadora i la majoria sense coneixements de música. S’interpretaren: Pescadors, Xiquets de Valls, Flors de maig, la Cançó de taverna de Mendelssohn i especialment un arranjament propi de Sant Ramon. Tota la crítica posa pels núvols l’arranjament i la interpretació de San Ramon. Es de destacar que, en aquest concert , hi havia un jovencell concertista de 10 anys que prometia anar lluny; Pau Casals.
Morera ja era un compositor estimat i admirat a Catalunya, el 1897 estrena una nova òpera, La Fada. El 1899 una nova estrena de “L’alegria que passa “ amb texts de S. Rusiñol. I la “Missa de Rèquiem”. Desprès d’uns anys d’èxits continuats, crea i impulsar el teatre Líric Català, per contrapesar la influència del “genero chico” al que s’havien passat alguns compositors catalans. Un dels èxits d’aquesta època fou “La nit de l’amor” amb texts de S. Rusiñol.
Sens dubte, el mestre Morera, era millor compositor que negociant. Fracassada la iniciativa, decidí provar sort a Madrid; però tampoc aconsegueix ambientar-se ni acostumar-se amb aquell tipus de vida. El mateix defineix aquest període, 1903-1904, com a improductiu. Es en aquest moment que compon la seva primera sardana, “Anyorança”.
El 1905 retorna a Barcelona i decideix escriure la seva obra lluny de l'ambient hostil de la ciutat. Se'n va a Sitges compra una sénia i un ramat de cabres i comença a fer de pagès. Però prompte començarà una època prenyada de composicions musicals. S’associa amb el pintor Lluis Graner que el 1904 havia construït la “Sala Mercé” dissenyada per l’arquitecte Antoni Gaudí. Per explotar el flamant local crea la societat “Espectáculos y Proyecciones Graner”. La sala, de marcat ambient nacionalista català, es dedica a exposicions de pintura i escultura, a tertúlies poètiques, musicals, i projeccions selectes. Aquesta societat farà fallida econòmica l’any 1908. La societat Morera Graner s’anomenava
“Espectacles i Audicions Graner” que es dedicarà a muntar obres de marcat signe nacionalista del teatre líric català.
Així l’any 1905 estrena l’obra lírica el “Comte Arnau” amb lletra de Josep Carner. L’any següent musicarà i estrenarà dues obres: l’opera “Emporium” amb lletra d’Eduard Marquina, estrenada al gran Teatre del Liceu i quinze dies desprès, estrenava el drama líric “Bruniselda “ amb lletra de Josep Puigdollers basada en una llegenda de la Font Bordonera d’Organyà.
Aquest mateix any musicarà la rondalla “La Santa Espina”. El llibret fou editat per l’impremta “La Renaixença ” i es va estrenar al teatre Principal de Barcelona la nit de 17 de gener de 1.907. L’obra literària tingué bona acceptació com ho demostra el fet que se’n va fer com a mínim 3 edicions en pocs anys. La rondalla obtingué un bon èxit, se’n feren més de 200 representacions.

Angel Guimerà.

Neix a Tenerife el 1845, fill de Agustí Guimerà, nascut al Vendrell i Margarita Jorge nascuda a Tenerife. Quan l’Angel Guimerà tenia 6 anys retornaran al Vendrell i més tard a Barcelona. Estudia al Col-legi de St. Antoni on els pares escolapis ja descobriren les seves facultats de poeta. Ben aviat aprèn i s’identifica amb el moviment catalanista. Als jocs florals de 1876 obté la “Flor Natural”. El 1889 es elegit President de la Lliga de Catalunya i el 1892 es ponent de les “Bases de Manresa”. El 1895 fou elegit president de l’Ateneu barcelonès on, per primera vegada en la història, va fer el discurs inaugural en català. El seu pensament polític el va publicar al llibre: “Cants a la Pàtria”. L’any següent, el 1905, escriurà la rondalla “La Santa Espina”, que Enric Morera musicarà el 1906, que s’estrenarà el febrer de 1907.

Entorn històric.

La situació de la nostra cultura començava a superar les conseqüències del decret de Nova planta i l’augment demogràfic derivat de la industrialització i de l’exposició Barcelona 1888. Durant el segle XIX, Barcelona va doblar la població. La gran majoria d’emigrants són castellanoparlants. Aquest esforç de integració per part de tots, trigarà en donar fruits, però els donarà.
S’enceta el segle XX amb un sentiment catalanista manifest en una part de la societat que es concentra a l’entorn de “La Lliga Regionalista” de Prat de la Riba i Francesc Cambó. S’arribaren a plantejar la qüestió catalana en termes d’autonomia dins l’estat espanyol.
El català es comença a emprar en corporacions públiques, diputacions i ajuntaments del Principat. Tanmateix se’n farà ús, tímidament, en els escrits i relacions de l’església amb el fidels. El fet de publicar un catecisme en català provocà una duríssima campanya anticatalanista del govern central. El bisbe Mr. Moragas fou cridat a Madrid i amonestat severament.
El mes de març de 1906, l’estat espanyol aprova una llei que passava a furs militars els delictes contra la Pàtria. El fet enervà al poble català i provocà l’aparició de “Solidaritat Catalana” una bigarrada coalició de carlins, republicans no lerrouxistes i la UnióCatalanista. Tots ells dirigits per la Lliga Regionalista. Va assolir un notable èxit a les eleccions de 1907. Però la pròpia dispersió ideològica prompte acabarà amb aquesta coalició.
També el 1906 es celebra a Barcelona el primer congrés internacional de la llengua catalana, un fòrum que congrega a tots els estudiosos de la nostra llengua. El fet comportà el retorn a Barcelona de Pompeu Fabra, professor de química a la universitat de Bilbao.
El 1902, tot el país es disposa a celebrat la coronació del rei Alfons XIII. Barcelona concentra les celebracions a la festa major; les festes de la Mercè. Entre d’altres activitats i com a mostra de població integradora destacava els festivals folklòrics de diverses regions del estat espanyol. Naturalment no podia faltar-hi el folklore de la resta dels països catalans i la sardana. Hi acudiren el bo i millor de les cobles empordaneses: La principal de la Bisbal, la Principal de Peralada, Els Montgrins, Moderna, Antiga Pep, Unió Cassanenca...Una de les sardanes que més va impressionar a Enric Morera, per la seva música i interpretació fou “La publilla empordanesa” de Josep Serra.
Ja al primer decenni, la cobla Principal de Peralada s’havia guanyat un bon prestigi a Barcelona, on vivia Enric morera. Es coneguda l’amistat entre Josep Serra i Enric Morera ja des de quan dirigia la cobla de Peralada. En Fontbernat escrigué que el mestre Morera exigia que les seves sardanes fossin estrenades per la principal de Peralada”. Això puc confirmar-ho. Les estrenes del mestre Morera, sempre s’han enregistrat per la cobla de Peralada fins a la seva desaparició. El llibre “La principal de Peralada” de Inés Padrosa pag.128 mostra una carta de Morera a Josep Serra on manifesta que coneix poc els instruments de la cobla, té molts dubtes i li demana que li faci l’arranjament de una sardana, de la que no esmenta el títol.
Tot això be al cas, per que he llegit repetidament que, la “Santa Espina”, podia ser arranjada per Cassià Casademont o Josep Blanc Reynal. Però si el mestre es mostrava incapaç d’harmonitzar una sardana, com es pot aventurar a encarregar-la a un alumne, Cassià Casademont, que a més, per aquell moment , no està al món de la cobla? El 1908, Cassià Casademont dirigia la coral Catalunya Nova, però fins aquest moment no havia format part de cap cobla. Per tant no crec que harmonitzés aquesta sardana.
Pel que fa a Josep Blanc i Reynal, es, absolutament impossible, per que no es coneixeran personalment fins l’any 1921. Per tant, en Josep Serra, té tots el números per ser l’arranjador de la Santa Espina.
Per altra part també és completament normal que el mestre A. Vives no acceptés l’encàrrec que li fa L’ Àngel Guimerà de musicar la rondalla “La Santa Espina”. Es coneguda la seva predisposició per la sarsuela, un gènere molt popular també a casa nostra i que donava fama i diners. Per també podria ser que l’argument no li acabes de fer el pes.
En canvi, l’esperit catalanista d’en Morera sobre tot a partir de 1895, i el seu compromís en implantar el teatre líric català, front la invasió, inclús a casa nostra, del “genero chico”, acceptarà l’encàrrec encantat de la vida.
En arribar al tercer acte, i a la culminació de l’escena VII, el llibret descriu l’escena dient: “La música s’ha anat significant cada vegada més catalana, y de cop invadeix la escena una munió de xicotas de nostra terra. Las noyas catalanas cantan lo següent devant d’en Geridó:

Som y serém gent catalana
tant si’s vol com si no’s vol,
que no hi ha terra ab més ufana
sota la capa del sol”

“Las donzellas de la terra ballan una sardana ab música molt poc sorollosa mentre el Rei va recordant:”
“No se hont soc. ... Tot això m’arriba a l’ànima. ... Sembla que jo era mort fa molt de temps y que’m vaig despertant. ...Tot això que sento, jo ho havia sentit. Aquesta música.. aquest cants... aquest vestits...
Soch un altre!.... soch un altre!. Gent de la meva terra !... balleu, canteu i rieu.! ”
Les donzelles catalanes tornen a ballar la sardana però amb més estrèpit i exuberància de música mentre el Rei plora emocionat i els acompanyants intenten tranquil·litzar-lo.
Es una al·lusió directa a la hibernació del nostre poble durant dos segles? Passada la renaixença, s’ha d’entendre com una confirmació del nostre ressorgir? Es estrany que l’insigne Àngel Guimerà escollis una rondalla, un innocent conte per incloure-hi aquest missatge tan contundent. Volia driblar la censura en un moment que, pràcticament, el català era d’ús familiar? Qui sap!.
Sincerament, encetar un poema amb aquestes afirmacions tant contundents es de preveure que no passaran desapercebudes i menys en aquell context polític. Durant el segle passat, quan s’ha intentat minimitzar o reprimir la nostra cultura, els catalans hem tret el nostre “Sant Crist gros”, la “Santa Espina”, que precedia o clausurava les nostres reivindicacions o be ens donava energia per córrer més que les forces d’ordre públic. Aquest realitat, que hem viscut els que sobrepassem en escreix el mig segle de vida, l’ha convertit en sardana emblemàtica. Uns cops per reivindicar i d’altres per celebrar.
En quant a l’acceptació popular com a obra teatral els autors diuen que se’n van fer més de 200 representacions i del llibret he vist la tercera edició. Però la sardana no és va distingir per un èxit sonat a les places, va passar més be desapercebuda. La història de les gravacions de la sardana ajudarà a conèixer les tribulacions que hem viscut.

Història dels primers enregistraments de “La Santa Espina”

L’enregistra, per primera vegada el 1.908, la cobla Principal de Peralada en un disc gravat a una cara, de format estàndard, qualitat senzilla, marca Zonophone X-50225, etiqueta verda i premsat possiblement a França. Fonovilassar78 disposa d’aquesta primera gravació, que representa un document important. En escoltar-la, crida l’atenció el ritme trepidant de la música: avui seria impossible ballar-la. Es de suposar que la gravació fou visada pel propi Enric Morera i això fa sospitar que, o el mestre no sabia ballar sardanes o és la gravació corresponent a la rondalla. Crec que, mes be, es tracta de la gravació teatral, la que sonava la segona vegada que “las donzellas catalanas” ballen la sardana. Aquesta gravació tan accelerada, possiblement dificultà el transplantament a les places i que no progresses la seva difusió. Sigui com sigui, la gravació és tot un document sonor. Trigarà uns 10 anys a fer-se una gravació a ritme normal.
L’any 1914, abans desaparèixer la “Gramophone”, els compradors en faran diverses reedicions entre les que destaquen la parella “La Santa Espina” i la “Reyna de les Flors” interpretades per la P. Peralada. Tres anys desprès encara se’n troba a les botigues. Això fa pensar que, inicialment, com a música i com a sardana, no va despertar gran entusiasme. Es evident que el simbolisme l’acapara la primera estrofa de la lletra. La resta és més aviat descafeinada.
L’any 1.917, la cobla “Principal de Palafrugell” i “Els Montgrins” , cadascuna enregistren un disc amb les sardanes “La Santa Espina” i “La nit de l’amor “ ambdues de E. Morera. Aquesta versió ja es pràcticament com l’actual.
L’any 1.923 La Principal de Peralada enregistra “La Santa Espina” i “La Reina de les flors”. Aquesta gravació ja esmena el ritme trepidant del primer enregistrament . Aquest mateix any s’enregistra, per primera vegada, la”Santa Espina” cantada per l’Emili Vendrell. Fou poc abans del “Pronunciamiento” del General Primo de Ribera. El governador civil de Barcelona, general Losada, prohibeix , el 5 de setembre de 1924, tocar i cantar la “Santa Espina” perquè es canta amb esperit tendenciós, com si fossi un himne de “odiosas ideas y criminales aspiraciones... a los infractores procederé a su castigo con todo el rigor”. Caldrà esperar la fi de la dictadura per fer-ne una nova gravació, a mitjans de 1930. La cara “A” era la Santa Espina” i la “B”, “ la mort de l’escolà.”
Però el protagonisme principal i més recent de la “La Santa Espina” l’assolirà durant la dictadura del general Franco, fets que alguns encara tenim frescos i ben gravats a la memòria. Durant els primers 25 anys de dictadura fou terminantment prohibit “tocar” la Santa Espina”. Als components de les cobles que passaven la frontera per actuar a França la mateixa policia de la duana els advertia que “ nada de tocar santas espinas ni cosas d’estas, aquí nos enteramos de todo “. Una cobla, en acabar l’actuació i a petició del públic tocà la Santa Espina, i en arribar a frontera, van retenir al representant fins a altes hores de la matinada, multat i es retirà els passaports a tots els components. Aquesta intolerància i intransigència durà fins a mitjans de la dècada dels seixanta. Es tolerava tocar-la; però no cantar-la.
Cadascun de nosaltres tenim i recordem els sentiments que ens ha produït escoltar aquesta sardana. Ens ha bullit la sang, se’ns han humitejat els ulls, ens hem emocionat, se’ns ha posat la pell de gallina, ens ha donat força per córrer quan feia falta i alguna vegada, les menys, per reivindicar allò que creiem just. Per tot això, crec que es mereix retre-li un més que merescut record, especialment pels que ho hem viscut.
Per altra part, mal que ens pesi, hem de ser realistes i acceptar que aquest símbol, avui , conté més sentiment que convicció. Són els darrers flaires renaixentistes del nostre poble que el vent s’emporta cap a la immensitat de espai exterior des d’on ens observaran impotents i nostàlgics. Crec hem d’acceptar que els temps passats no tornaran, ja són història . En cas contrari seria com admetre la immutabilitat, un camí que ens conduiria cap una posició “contra natura”. El “poble” és savi i, per be o per mal, quan muda l’ens, Catalunya, també muden els seus símbols. Jo em pregunto: algú sap cap on va el nostre Pais?. El canvi es llei de vida; però és de justícia agrair als mestres Guimerà i Morera la seva obra que ens ha ajudat a ser com som.

Antoni Torrent.
Fonovilassar 78.