Ens ha deixat l'Enric Vilà

L’Enric Vilà i Armengol morí a Torroella de Montgrí, el passat dia 8 d’abril, era el més veterà de tots els compositors de sardanes, havia nascut el 5 de desembre de 1911, a Calonge, tenia per tant 95 anys.

El seu enterament tingué efecte a l’església de Torroella de Montgrí, i si bé l’església era plena hi mancà molta gent del món del món de la sardana, l’Enric mereixia més.

El seu pare ja era músic i d’ell aprengué les primeres lliçons, tingué també com a professor a Josep Casanovas (Peixero) la seva primera cobla fou La Principal de Calonge, també actuà amb la Guixolenca de Sant Feliu de Guíxols, La Lirade Palamós, la cobla de l’empresa SAFA, de Blanes, el 1943 fundà la Caravana, cobla-orquestra integrada de excel·lents i joves professionals que ocupà els primers llocs en les seves actuacions, el 1956 ingressa als Montgrins on hi estigué 9 anys, per motius de salut ha de deixar la seva tasca d’intèrpret, el 1974 de nou pot tornar a tocar i el trobem a la Baix Empordà i després al Foment de la Sardana, fins el 1989 que deixà definitivament de tocar. El seu instrument el fiscorn.

Fou també un popular compositor de sardanes, les seves obres són alegres, xiroies, balladores, simpàtiques, que han fet gaudir a molts balladors de sardanes, la primera ja l’escriví el 1934 i la batejà amb el nom , L’Enriquet, el total de la seva producció fou d’una seixantena de sardanes, de les quals destaquem: Cala bona, Petó i natjada, L’hereu i la Gracieta, L’Aplec de l’Escala , A la mare de Déu de l’Om, Els germans Vilabrú...

A més de ser un excel·lent intèrpret i compositor, Enric Vilà , escrigué molts comentaris relacionades amb la música, els músics,la sardana, anècdotes... Tot això quedà reflectit en el llibre que la col·lecció MOS publicà, número 13, Coses de l’avi Enric.

També havia ofert els seus escrits per la prestigiosa revista sardanista, SOM havia col·laborat a Presència, Punt Diari, i altres publicacions, programes d’Aplec, etc.

Un dels seus curiosos escrits no sortí, en la publicació del llibre , ara l’hem trobat i ens és plaent poder-lo publicar aquí, és tracta del Petit diccionari secret dels músics de Cobla.
I diu així:

...Els anys d’ofici i poc benefici??, l’anar pel món, els contactes amb la gent, les llargues estones de convivència, han determinat que els músics de les comarques gironines hàgim arribat a tenir un petit argot professional del que formen part una sèrie de mots d’origen imprecís, que potser no diuen res , o ben poca cosa, al públic en general, però que entre els músics són interpretats tot seguit i en plenitud del seu significat.

Normalment els músics de cobla solem dir que el nostre mitjà d’expressió habitual no és pas la ploma o la màquina d’escriure sinó l’instrument que amb més o menys encert, tenim del goig d’interpretar. La reticència dels músics quan arriba el moment de donar a conèixer les seves impressions i records és cosa de tots sabuda. Però entenc que el lector té dret a gaudir de les anècdotes i facècies pròpies de la nostra vida musical i un millor coneixement del nostre petit món pot contribuir a que sigui aconseguida una més intensa comunicació entre el públic (auditori i balladors) i nosaltres mateixos.

Anar a terra. Aquesta denominació s’aplica en el cas concret de la interpretació d’una obra durant el transcurs de la qual uns instrumentistes s’entrebanquen amb els altres fins que es produeix una autèntica “debacle” musical, definida gràficament amb “anar a terra”. El timoner, batuta en mans, queda esparverat, la barca queda ensorrada. Quan el públic se n’adona, solen dir: -Músics i verra tots per terra-.

Ball de nit. L’actuació nocturna d’una orquestra en sessió de ballables, es considera entre els professionals del ram de la música, una feina pesada, sobretot en èpoques que existia una gran tolerància pel que feia als horaris, o sigui que molts balls de nit fineixen, a les festes majors dels pobles, quan s’inicia l’eixida del sol. Doncs bé, els músics relacionen sempre el joc de paraules “ball de nit” amb una feina més aviat fatigosa i quan ens trobem amb una persona que ens dóna la llauna a través de la seva conversa excessivament carregosa, aleshores diem: - Quin ball de nit que m’ha donat fulano...-o bé: -Mengano vingué a veure’ns i ens donà un ball de nit...-Si un company es troba en aquesta situació li preguntem: - Quant comença el ball de nit-, i respon: - ja fa estona que ha començat.

Bona ploma. Hom aplica aquest terme als compositors i arranjadors que són especialment experts en el domini de la seva especialitat. “Fulano té molt bona ploma”o “es tracta d’un arranjador de molt bona ploma.

Bornaials. Hom aplica aquest terme a aquells lloguers que resulten especialment cansats pel músics. El seu origen prové del temps dels viatges en vells autocars en mal estat, que feien que els recorreguts s’eternitzessin. Després d’un ball de nit que havia acabat a les tantes de la matinada, els components iniciaven la primera feina del lloguer següent (l’ofici) sense haver pogut aclucar l’ull. Moltes vegades la feina pròpia del dia ( sardanes a la plaça al migdia, concert després de dinar, sardanes, balls, etc.) els impedia de fer una becaina i aleshores el seu estat físic acusava la manca de descans. Hom deia que tenia “bornaiassa”. Un antic i famós músic de cobla, pare de músics, igualment famosos, definia el seu cansament a través d’aquestes paraules, que adreçà al seu company de cobla d’aleshores li deia :-Noi, tinc una “bornaiassa” que no m’aguanto.

Buitre. Aquest terme és un castellanisme, car en català aquest au s’anomena voltor. Però l’hem sentit pronunciar entre els músics d’aquesta manera. La denominació és aplicada als intermediaris que treuen gran profit dels lloguers que concerten. En alguns casos, també es fa extensible a empreses i comissions de festes que són excessivament gasives. Els “buitres” a més de cobrar la seva part demanen una part addicional que ells deien havien de lliurar a un membre misteriós de la comissió de festes que mai es descobreix qui era Hom creu que el fa de “buitre” és embutxacar-se una part més substanciosa baix el pretext de l’individu desconegut i misteriós. Per sort aquesta raça de depredadors tendeix a extingir-se i avui, els agents artístics o representats és dediquen a fer la seva feina i cobrar el que els pertoca.

Cabra o cabreta. Fer la cabra o la cabreta fa referència a la sonoritat del tible o el tenora que posseeix una vibració especial, més aviat, desagradable, que recorda realment el “beee,beee” característic de les ovelles i cabres. Es tracta d’un efecte que quan arrela ja no pot superar-se.

Capellanal. Es tracta del lloguer promogut per l’obreria que s’encarrega d’organitzar la festa d’una ermita, santuari o localitat molt petita. El lloguer comprèn l’ofici i un parell de sardanes en sortir de l’església. Abans es feia el rosari cantat, les vespres, el trisagi.... però després de la reforma conciliar la participació dels músics en els actes litúrgics ha baixat molt.

Cargols. Els músics comenten que hi ha cargols quan entremig de l’auditori es troba algun component d’alguna altre cobla o orquestra que aquell dia no toca i que, per les raons que sigui, ha volgut anar a escoltar els companys de professió. Generalment, la presència d’aquesta mena d’oients no suscita gaire alegria entre els actuants. I qui primer descobreix la seva presència dóna la veu d’alarma:- Nois , hi ha cargols- indicant que cal filar prim per tal de no caure en cap error i fer el ridícul davant el músic o músics que han vingut a escoltar.

Catroiers. “Catroi” fou d’apel·latiu que tingué el famós artesà constructor d’instruments,Enric Soldevila, de Figuere. Un “Catroi” és doncs, preferentment un tible o un tenor sorgit de les mans d’aquest luthier. Per extensió i en llenguatge propi del gremi, la denominació s’aplica a un objecte cilíndric, amb forat interior , que permeti la visió a la manera d’una ullera de llarga vista. Els catroiers són els músics “voyeurs” que tenen la mania de cercar llocs estratègics sota els escenaris de les sales de ball per tal de sorprendre les noies en algun lloc reservat. Solen portar, a l’estoig del seu instrument, alguns tornavís o barrina per tal de fer algun foradet a la paret o al sostre si aquest han estat construïts amb material poc consistent. També solen utilitzar ulleres de llarga vista. S’ha donat el cas que en tractar de fer un forat apte per les seves contemplacions, els catrois han provocat la caiguda d’un maó o un tros d’embà, amb el corresponent rebombori de les noies que ocupaven aquell recinte.

Cavallitos. Sembla que el terme més apropiat fora de cavallets, però respectem la fonètica dels músics. La denominació s’aplica a aquell músic que es limita a executar, a traduir les notes, sense aportar res de la seva part, sense donar-hi el que diem expressió. Toquen com una màquina, per aquesta raó són anomenats: “músics de cavallitos”.

Enganya-pagessos. Obra espectacular i efectista, de contingut musical més aviat magre, que suscita grans aplaudiments per part de la concurrència.

Entrada de gos. Tenir entrada de gos equival a entrar en una sala de ball, envelat o en el recinte de l’aplec, sense haver satisfet l’import de la localitat. Moltes vegades les persones que utilitzen “entrada de gos” aprofiten l’arribada dels músics, dels quals són simpatitzants, per aquesta finalitat. Dissimulen portant l’instrument.

Fava. En l’argot musical ésser una “fava” equival a ésser considerat un músic molt ben dotat, de condicions realment excepcionals-

Guilles. Entre els músics és diu que en un lloguer “hi ha guilles” quan del total a cobrar cal restar una quantitat destinada a un intermediari o agent que ha intervingut en el contracte. Un bon trompeta, en Jaume Vivolas, tenia el costum d’anticipar als companys de l’orquestra, mentre tocava, la part que els correspondria en aquell lloguer. Ho feia tot cantant, durant la interpretació d’algun ballable, la lletra de la qual adaptava segons les circumstàncies. Per exemple en el pasdoble Islas Canarias , anava cantant: - Islas Canarias.... tres mil pessetes... però hi ha guilla.....

Guillots. Hom anomena així els intermediaris professionals que es preocupen de cercar lloguers per les diferents agrupacions artístiques i que normalment són persones serioses, excel·lents professionals plenament responsables de la seva funció.

Orella-peluts o Els de la gorra. Denominació d’us molt generalitzat que hom aplica als incondicionals de les cobles i orquestres, generalment persones d’edat, que abans duien gorra, que gaudeixen d’un cert prestigi, a nivell del poble on viuen, d’entesos en música. Normalment, el seu paladar musical era sensible a les peces obligades, de lluïment d’un solista determinat. Eren persones que es regien per un criteri sovint superficial i efectista, sense profunditzat massa en el contingut de les obres. Avui dia, “Els de la gorra” gairebé han desaparegut totalment

Pizzicato. Tots sabem, per definició, que el terme “pizzicato” fa referència el punteig de les cordes amb els dits, prescindint de l’arquet. Entre els músics de les nostres comarques, però, aquesta paraula té, a més, un altres significat. Es diu “té més fam que un músic”. Músic “pizzicato” és, doncs, el qui quan porten el menjar a taula no deixa que arribi al seu destí, car armat amb la seva forquilla l’agafava literalment al vol i escull el que més li plau fins que els companys li demanen: “si podran guanyar-se la vida” amb que ell i la seva avidesa deixin. De “pizzicatos” n’hi ha hagut i n’hi ha molts. En els terribles anys de la postguerra s’acreditaren una sèrie de “pizzicatos” excepcionals, autèntics virtuosos de la forquilla.

Sardanots. Són músics que sobresurten en la música de cobla i acostumen a ésser molt mediocres o senzillament discrets en d’altres gèneres musicals.

Si bemoll. Es tracta d’un altre terme pertanyent als modismes propis de l’ofici. El bemoll referit a qualsevol nota baixa un semi to. Entre la gent del ram la denominació “Si bemoll” s’aplica a una persona que hom considera que no hi és ben bé tota o sigui el que em diem vulgarment: “tocat del bolet”, “ que no gira rodó” o que vol opinar amb els músics sense saber-ne un borrall.

Tocar amb crespa. Aquesta expressió s’utilitzava davant la intervenció determinat, que sobresurt pel seu bon gust, sensibilitat, força, sentiment, delicadesa, etc. Aleshores hom exclama: - Quina cresta

Trempera. Quan un músic toca amb gran vehemència i energia hom diu que toca amb “trempera”. Si una obra o un arranjament són particularment brillants, hom afirma que “tenen trempera”

Vi petit. Hom utilitza aquest terme quan fa referència a la capacitat d’un company de professió que es considerat molt limitat en aquest aspecte “és vi petit”.

Xiulet. Compositors de xiulet ( que n’hi han....) són aquelles persones que sense coneixements musicals o amb coneixements molt precaris tenen la pretensió d’escriure sardanes. I, efectivament , les fan i fins i tot les estrenen. Aquest músics?? Necessiten la col·laboració d’un vertader compositor per tal que revisi el seu original o capti la seva idea i després que instrumenti l’obra i molt sovint reconstrueixi o bé escrigui els passatges sencers que l’hi ha donat...

En el recordatori que se’ns lliurà el dia del seu enterrament hi figura un petit escrit de l’Enric, que podem considerar el seu llegat:

La sardana és com una gran torxa que ens il·lumina i ens fa vibrar el cor, també el vehicle que ens porta a estructurar aquelles trobades d’amics sincers i agradables, prova evident de que en la vida no tot és egoisme, contratemps, decepcions i batzegades. La majoria de les persones són generoses, hi ha bona fe, hi ha amistat i germanor sobre la terra catalana. El millor de la vida ho tenim prop nostre, sols cal recollir-ne l’essència, l’esperit.

Reposa en pau, amic Enric, gràcies per les teves sardanes a través d’elles sempre seràs amb nosaltres !!!