Presentat un estudi estratègic del coblisme

El passat 20 de setembre es presentà en un acte acadèmic a l’Escola Politècnica Superior de la Universitat de Vic un estudi estratègic del coblisme com a bé cultural, entenent coblisme com el conjunt d’activitats que queden enllaçades per la cobla: música de cobla, sardanisme, esbarts i colles.
La necessitat d’aquest estudi queda demostrada per una inquietud general que algunes coses potser han de canviar, ja que és percebut per a tothom que l’enllaç entre el coblisme i la societat cada vegada és més dèbil: el coneixement general d’aquest patrimoni, el seu valor com a festa popular i tradicional o el seu reconeixement per les entitats públiques segurament no és el que es mereix i, segurament, podria ser molt millor.

A la vegada hem de ser conscients que tenim un teixit associatiu amplíssim relacionat amb el coblisme: sense comptar els músics que podem considerar semiprofessionals o professionals, tot aquest sector mou més de quinze mil persones de manera voluntària, representant en el seu conjunt un tant per cent de població molt significatiu, a més de representar un valor social incalculable: l’associacionisme que tant ha caracteritzat a la nostra societat els últims anys i que articula una manera de ser i de fer pròpia.
Tenim un patrimoni cultural de primer nivell. Instruments, repertori, balls... tot amb un fort arrelament al territori i evolucionant d’una manera viva i en tots els nivells, del més folklòric al més il·lustrat. Aquest fet en tenim en el nostre país, i hi és en molts pocs llocs en el món, però molt sovint ens plantegem si el gestionem correctament.

La primera part del treball és un recull de totes les dades quantitatives i qualitatives existents en aquest sector, anàlisi objectiu de la situació actual. Arrel del I Congrès de Colles Sardanistes de març de 2006, es feu evident que no es tenien dades objectives suficients per analitzar el coblisme, i la seva inexistent aparició en la majoria de plans estratègics de les entitats públiques n’és la prova més clara.
En l’estudi, s’utilitzen diferents tècniques d’anàlisi i reflexió que ens ajuden a definir criteris de cap on es pot orientar el coblisme. Aquest ha estat sempre vinculat a la societat, i hem de saber tornar a jugar aquest paper, i és aquí on s’han d’esmerçar els esforços de les entitats. Massa vegades el coblisme peca d’endogàmic i no busca obrir-se a la societat, que de fet és la base de la cultura popular. D’aquesta manera surt reforçada la idea que un dels principals interlocutors públics són els ajuntaments, que son la entitat més local i propera a la societat, a la vegada que cada vegada més és la més important gestora i articuladora d’actes culturals. Per sort no l’únic, ja que també tenim moltes altres entitats voluntàries amb qui es podria treballar conjuntament.

Només la justificació social de les nostres activitats ens pot permetre continuar, ja que les subvencions cada vegada s’hauran de justificar en aquest aspecte, no només pel fet que “sempre s’ha fet així” o “per la sardana”. Segurament, tots en podríem parlar molt sobre aquest aspecte.
L’articulació de totes les entitats per resoldre els problemes comuns d’unes entitats de tipus voluntari en que la major part de vegades no disposen de la disponibilitat de temps que voldrien, i a la vegada representar un interlocutor amb altres entitats socials, públiques o privades, ha de ser un dels objectius estratègics bàsics en els propers anys. A més, la gestió del enorme patrimoni cultural que tenim, necessita d’una infraestructura adequada a aquestes necessitats, i el treball conjunt amb altres entitats podria ser molt interessant.

Estem actualment en una societat que funciona en xarxa, interconnectada, i on les coses canvien constantment. En aquest sentit, trobaríem infinitat d’exemples dels canvis dels últims vint anys, i el coblisme ha de fer-se seus aquests canvis. Les propostes han de ser obertes i integradores, adaptades a cada lloc com en moltes parts ja s’està fent. En definitiva hem de tenir present una cosa: la motivació personal, com tots sabem, és la més gran força que tenim per tirar endavant projectes i accions. Fer molts anys el mateix, només pot portar al desànim. Propostes motivadores que engresquin a la gent i ens permetin crear cercles virtuosos de creixement. La cobla, la sardana... ens donen moltíssimes possibilitats per fer-ho.

El treball en sí s’ha enfocat de manera molt general, acadèmica, sobre diferents processos i formes de treballar, de manera molt genèrica, i només amb la finalitat de ser excusa per una primera reflexió i la formació d’un criteri realista i pràctic d’on som i on volem anar.
Aquest estudi ha estat realitzat per l’enginyer i membre de la junta de l’Agrupament d’Esbarts Dansaires Tomàs Espanyó, que ha estat músic i representant de la cobla La Principal del Llobregat i coordinador de l’Escola de Música de Cobla de la Jovenívola de Sabadell, i ha comptat amb la col·laboració de Ramon Maspons, professor del Departament d’Organització d’Empreses de la Universitat Politècnica de Catalunya i de la Universitat Oberta de Catalunya, exdirector del CIDEM, i dels doctorands de la facultat d’ESADE Sophia Kusyk i Jordi Espanyó.