Ripoll, Ciutat Pubilla 2003

Ripoll ha viscut amb intensitat la seva proclamació com a Ciutat Pubilla, amb la col·laboració de tots els estaments i entitats i dels habitants d'aquesta població que han participat activament en la festa i han rebut els sardanistes de les més diverses contrades que s'han desplaçat per tal de viure aquests esdeveniments. D'un pubillatge esdevé també un agermanament de poblacions. Així, enguany, han convergit a Ripoll la gent del Vendrell, que l'any passat va ser la 42a Ciutat Pubilla de la Sardana, i l'alcalde i una representació de la vila de Palamós, que ha estat designada per l'Obra del Ballet Popular per a ostentar el títol de "Meritíssima en la sardana" l'any 2004.

Així, doncs, saludem i felicitem a PALAMÓS, que serà Ciutat Pubilla de Sardana 2004.

Missatge al Món Sardanista

(Llegit a Ripoll, el dia 27 d’abril de 2003, amb motiu de la proclamació d’aquesta població com a Ciutat Pubilla de la Sardana 2003)

Catalunya, la nostra terra, també és una terra de dansa, d’una dansa solidària i integradora, la sardana. Des de menuts, alguns dels habitants dels pobles i de les ciutats l’aprenien a ballar. Els orígens de la sardana es perden en la nit del temps. Ara també es balla; puntejant de costat, dreta-esquerra, esquerra-dreta, a les places dels pobles i de les ciutats fèiem i fem cohesió agafant-nos de les mans i fent un cercle; homes i dones de totes les edats es mouen en un ritual alegre i relaxant.

Ara, als inicis del segle XXI, els humans estem passant uns moments de  desintegració social i de pors contingudes. La nostra naturalesa humana és qüestionada pels nous descobriments i per la caducitat de velles teories que explicaven qui érem. Però no expliquen qui som. Ara és un bon moment per a la reflexió col·lectiva. Ara és un bon moment per rituals racionals i alegres que ens acostin a la nostra humanitat, que ens facin sentir comunitat consistent. Ara la sardana pot tornar a jugar un paper i no només folklòric, sinó social i transcendent.

La sardana ens posa en una rotllana, en un anell de compromís, el cercle antròpic permet que els que el formen es recullin sobre ells mateixos, els homínids som primats visuals i d’aquesta manera no tant sols ens toquem sinó que ens veiem, això ens fa pensar, i quan pensem reflexionem sobre nosaltres i el nostre entorn. Ens adonem que no estem sols i que per tant, formem part d’una comunitat que, a la vegada,  forma part d ‘una societat que,  a la vegada és la base biològica d’una espècie, L’Homo Sapiens.

La sardana és un mitjà de diversió, però a la vegada de cohesió, de solidaritat. La sardana també és un bon mitjà per integrar la diversitat: integrar les classes socials i les generacions distintes en el processos de creixement biològic. La sardana encadena, però allibera, és una forma constructiva i, per tant, dinamitzadora del fet social.

No estic segur de si les rotllanes de fa milers d’anys van pintar els nostres avantpassats ramaders, caçadors, recol·lectors a les parets de les coves de Cogul tenien aquesta intenció. Tampoc ho estic de l’escena de la rotllana del vas ibèric d’influència oriental de Sant Miquel de Llíria, però sí és segur que a partir del ball rodó des del segle XVI la sardana esdevé la síntesi d’una munió de fets únics, indestriables, que ens serveixen per expressar sentiments i per donar identitat universal.

Jo recordo la sardana sota el franquisme com una expressió de llibertat, de democràcia i de catalanitat. La recordo com instrument d’identitat, de lluita permanent, però també com excusa per trobar-nos, per fruir, per viure de forma cultural. Recordo una sardana socialitzant i socialitzadora. Recordo les sardanes de tornaboda i també les  sardanes inacabables de la plaça els diumenges i en les nits d’estiu, era un ball cooperatiu i de complicitat.

En la nova consciència d’espècie que està emergint en el planeta totes les danses i les formes més ancestrals de fer i de ser han de poder jugar un paper, no el de la nostàlgia, sinó el de la construcció nacional oberta i solidària de les noves articulacions socials.

Lluny del conflicte que provoca la manca d’unió, tot el que fa possible aquesta actitud positiva i crítica s’ha de posar en primer pla; pot ser una bona manera de trencar mals entesos, d’aproximar actituds i, qui sap, a vegades, relacions espatllades, per la manca de comunicació.

El futur de la sardana està en l’actitud dinàmica de la societat i en les mans dels que l’estimem i volem que continuï sent la imatge d’un poble mediterrani universal i, per tant, obert al mar i a la terra, de sempre i per sempre, d’un poble que primer va ser pagès i ramader i que després, cada vegada més, s’ha anat convertint en una societat industrial i de serveis. D’un poble que afronta el segle XXI amb tots els interrogants d’una comunitat que s’haurà d’adaptar als nous costums i a la nova forma de funcionar dels membres de la nostra espècie que viuen en el planeta.

Un poble que es fa amb sang nova, amb sang de tots els territoris que donen lloc a la diversitat; cultural planetària on el nervi de la sardana pot servir de cohesió social i intel·lectual. Un ball integrador, com una llengua, pot servir per integrar, la sardana pot esdevenir el llenguatge físic de la nostra realitat social. Ens hem de fixar amb el que fem, i així tot el que fem serà millor. Tots plegats, molt millor que plegats de mans, les mans agafades i alçades, el cervell activitat, movent els peus, sense lloc per el que és immutable , només hi ha cabuda per al canvi i la transformació cap a una millor humanitat.

La sardana ha d’evolucionar d’acord amb l’evolució de la nostra mentalitat, ho ha de fer amb nosaltres .La sardana ha de ser una força nova, una mena d’expressar com s’ha d’entendre el món. Una il·lusió que ve de lluny, però que encara vol anar més lluny. La sardana som nosaltres, un poble que s’obre al futur gràcies a les experiències i a les peripècies del passat.

A partir d’ara, quan ballem, comencem a fruir d’aquesta forma de pensar, de com integrar la diversitat humana equilibrant l’economia de tots els territoris del planeta; a partir d’ara, quan ballem, pensem amb els humans com una comunitat  universal; a partir d’ara, pensem com podem socialitzar la ciència i la tècnica dins del projecte d’integració de la diversitat dels humans del planeta i pensem com podem adquirir científicament la consciència crítica de l’espècie.

En la lluita diària i constant cap a la humanització, els homínids hem generat diverses formes d’adaptació que sempre han estat socialitzades; penso que la socialització de la sardana també ens podria ajudar a que ens tornem a socialitzar nosaltres mateixos i ens posaria en condicions de millorar la societat on vivim.

No tenim altre sortida que el diàleg entre el que volem, pensem i fem. Ballant podem esdevenir més lliures, i deslliurats de la soledat, afegir-nos de nou al cercle del moviment. Així, fent tirades curtes i llargues, podem construir els passos, i a passos gegants, avançar cap a aquesta consciència d’espècie crítica que molts comencem a reclamar abans que sigui massa tard. Ara o mai. Ara, sardanes.

Eudald Carbonell i Roura

Catedràtic de prehistòria

Investigador principal del Grup d’Autoecologia Humana del Quaternari de l’Institut d’Estudis Avançats. Universitat Rovira i Virgili.