La Llum de Manresa
Molts haureu sentit a parlar de les Festes de la
Llum de Manresa, però ben segur que ben poca cosa en coneixeu, el
fonament. Intentarem, doncs, explicar-vos-el amb una visió que
cavalqui entre la història i la llegenda, que de tot hi ha en
aquesta tradicional Festa de la Misteriosa Llum.
A la primera meitat del segle XIV, Manresa,
aleshores era una comunitat essencialment pagesa, patia
d’escassetat d’aigua, agreujada encara els anys de secada.
Per a resoldre el problema els manresans d’aquell
temps van projectar la construcció d’una séquia que portaria
l’aigua del Llobregat des de Balsareny. Allà el riu passa a un
nivell lleugerament superior a Manresa i podria arribar a la part
alta de la població l’aigua lliure de les restes de potassa de
les mines.
La solució era molt enginyosa i a l'ampara de les
lloances oficials (Pere III) es posà tot seguit mans a l’obra.
De totes maneres un greu problema sorgí, quan el bisbe de Vic
prohibí que el rec passés per les terres de la seva propietat.
L’obra ja era més de la meitat i l’obstacle que sorgia no
podia pas ser rodejat.
Hi hagueren els normals estira i arronsa,
converses, discussions, i com que la intransigència del bisbat
era inamovible, els manresans passaren a la política dels fets
consumats. Continuà l’obra ignorant la prohibició. Els
desgavells que això ocasionà arribaren a l’extrem d’entredir
la ciutat de Manresa i d’excomunió dels seus Consellers.
Durant set anys les esglésies manresanes,
romangueren tancades als fidels i calia una rectificació solemne
per a poder rebre els darrers sagraments. Tot això era ben greu
en una època i per una gent marcades per una forta religiositat.
La solució arribà el migdia del
21 de febrer de 1345. Una llum intensíssima provenint de
Montserrat, entrava majestuosa pel finestral de l’església del
Carme, regida per dominics, i un cop dintre s’esbandia en tres
globus d’igual intensitat. Aquesta és la descripció que consta
en nombroses actes notarials de l’època aixecades per molts
manresans de tots els estaments per deixar constància del fet
miraculós.
Aquestes actes serviren per portar
al senyor bisbe el testimoni d’aquell prodigi que hom atribuïa
a missatge celestial per acabar amb el llarg plet.
Al poc temps, l’entredit va ser
aixecat, els manresans perdonats i les obres de l’acèquia van
poder continuar fins al seu coronament. Les característiques
d’aquesta obra són prou significatives: Llargada 26 quilòmetres,
desnivell entre el principi i el final, 10 metres. Amb tan poques
obres de manteniment i millora, aquesta acèquia encara avui
acompleix la missió encomanada per uns manresans atrevits quan
corria la primera meitat del segle XIV.
Cada any, Manresa celebra amb un somriure
displicent la commemoració d’aquell dia en que una llum
resplendent, gentil, clara i pura, feia repicar les campanes,
sense que ningú les toqués.
