Desmitifiquem Sant Valentí

El 14 de febrer hi ha qui diu que és la Diada dels Enamorats. Tanmateix, l’afirmació pot esdevenir polèmica ja que els promesos a Catalunya, troben en Sant Jordi el millor patró i en la rosa la millor penyora d’amor.

Sembla que l’origen de la festa de Sant Valentí se situa en antics rituals màgico-religiosos que, tot invocant l’arribada de la primavera, es practicava en èpoques remotes per tal de provocar el renaixement de la vegetació, la multiplicació dels ramats i la fecundació i fertilitat de la raça. Posteriorment, durant el segle XV, a alguns indrets d’Anglaterra i Escòcia, tot seguint els costums galants de l’època, es va fer coincidir la festa dels enamorats amb la diada de Sant Valentí. Tres segles més tard, se celebrava també a França i Suïssa, amb el temps, fins als Estats Units de Nord-Amèrica, a desgrat dels eclesiàstics que titllaven la festa de pagana.

A casa nostra la diada del enamorats, el 14 de febrer, ha estat duta més per interessos comercials que altra cosa. Així, amb gran porfídia, cada any s’indueix a l’indefens consumidor a adquirir - vulguis o no- una carrinclona medalleta que sembla treta d’un elemental llibre d’aritmètica amb tot de signes de sumar i restar. I, per acabar-ho d’adobar, un dels més preclars exponents del cinema ranci espanyol dels anys cinquanta ens presenta una història d’allò més cursi on apareix Sant Valentí fen els oficis d’una diplomada alcavota. I el cert és que ni en la història, ni en la llegenda, ni en el martirologi del Sant trobem cap antecedent que indiqui la seva intervenció entre els enamorats.

Segons l’historiador vigatà Antoni Pladevall, en els primers temps del cristianisme, Sant Valentí, morí martiritzat a Roma sota el regnat de l’emperador Claudi II (214-270 - fou emperador del 268 al 270) . A mitjans del segle X, un noble del Pla de Bages va promoure la fundació del Monestir de sant Benet i l’any 951 féu un viatge a Roma per tal de sotmetre el nou cenobi a l’autoritat papal; el pontífex li atorgà la seva benedicció i li confià la custòdia del cos de Sant Valentí, que fou traslladat al Monestir de Bages on fou venerat fins l’any 1835, passant llavors la relíquia a l’Església de Navarcles.

Per la seva part, Joan Amades ens refereix la llegenda de Sant Valentí, amb aquestes paraules: Conten, que temps era temps, el Pla de Bages patí un eixut de set anys en que no caigué ni una sola gota d’aigua. La fam, la misèria i la pesta planaven intensament damunt la contrada, que s’anava despoblant en proporcions alarmants. Un monjo llec del Monestir de Sant Benet, que era mig beneitó, no parava de dir, que si el pare abat li donava permís, ell aniria a cercar unes relíquies que farien ploure. Els monjos no en feien cas, però vist que el gran flagell no portava traces d’acabar-se, el pare abat autoritzà al llec per a fer allò que li semblés. El fraret se’n va anar a Tolosa, i furtà les relíquies de Sant Valentí. Així que les agafà, totes les campanes les campanes de la ciutat s’engegaren soles. Els tolosans s’adonaren del que passava i el seguiren. El frare es pogué amagar i fer-se fonedís als seus perseguidors; i quan es cregué salvat reprengué el camí. Els tolosans que espiaven tots els voltants de la ciutat, el veieren de nou i l’empaitaren . Quan arribà al peu del riu Garona en monjo es veié atrapat, puix que el pas riu sense pont se li faria molt difícil. Però així que hi sigué a la vora, les aigües es partiren i li obriren pas, fins al punt que pogué travessar el llit del riu a peu eixut.. En vista d’aquet prodigi els tolosans creieren que era voluntat del Sant i ja no el perseguiren més. Arribat que fou al Monestir de Bages, les relíquies de Sant Valentí foren dipositades a l’església, i tot seguit arribaren les pluges i s’acabà la secada. El Sant fou venerat i estimat per tota la contrada del Pla de Bages.

Heus ací dues versions de la vinguda del cos de Sant Valentí a casa nostra, l’una amb les rigors de les dades històriques; l’altre revestida d’una ingènua fantasia llegendària. I, com veiem, en cap de les dues versions no hi ha referències al patronat del Sant vers els enamorats. Ben al contrari, puix que Joan Amades indica, sense saber per quines raons tampoc, hom havia tingut a Sant Valentí per patró dels estafadors, dels malpagadors, dels trampistes i dels enredaires.

Desmitifiquem, doncs, Sant Valentí i destriem la veneració per motius religiosos i la festa dels enamorats que, si en alguns indrets es vol celebrar en aquesta data del 14 de febrer, nosaltres tenim una diada molt més assenyalada o adient per fer-ho.

Deixem, doncs, que arribi l’abril, que floreixen les roses. Aleshores cerquem la més vermella, la més bella i olorosa, portem-la a la mà amb misteriosa alegria i oferim-la a l’estimada tot recordant la llegenda de del drac, la princesa i el cavaller (Sant Jordi):

Bella princesa empresonada
quin somniar en el temps d’abans,
quan de tots eres festejada
i els reis et feien besamans

Entre les boires lluminoses
veu la princesa el ball demà.

Quan els rosers d’omplin de roses
blanc cavaller arribarà.

Quan els rosers trauran florida
la profecia es complirà *

* Sant Jordi triomfant- de Josep M. Folch i Torres