Col·laboren:

Pessebres i pastorets

Ja sigui per tradició, ja perquè el mitjans de comunicació ens omplen el cap, ja perquè hi ha canalla a casa i els fa gràcia, ja perquè vindrà el noi que treballa a l'estranger...

Doneu-hi la resposta que vulgueu, però les diades nadalenques tenen aquest encant especial, sembla que el temps es detura i per uns dies o potser tant sols per uns instants, el món i, amb ell nosaltres, ens transformem.

Nadal, Any nou, Reis... Pessebres, pastorets, cagatió, revetlla de fi d'any...

De menut el 13 de desembre, Festa de Santa Llúcia, ja sabeu “Santa Llúcia la bisbal, a tretze dies de Nadal”, anàvem cada any a l'Aplec a la capella que té dedicada aquesta Santa a la població de Santa Pau (Garrotxa) un dels motius, segons explicava l'àvia Leonor era el de recollir pedretes per a fer el pessebre, no sé que devien tenir d'especial, però sempre en recollíem. Més endavant per les voreres de les Bisaroques o de Maberant (així ho anomenàvem) a buscar molsa, i pels vols del 20 a fer el pessebre. Aquest es construïa dins un armari que durant tot l'any servava xicres, gots, plats, terrissa... tot era desmantellat i sorgia el pessebre amb la cova, els rierols, els camins, els pastors, al fons els Reis que avançaven una mica cada dia, pas a pas...

Innocència d'infantesa, quina meravella, quins somnis tant dolços i tant purs... A casa hi havia només un estufa de serradures i llenya, i feia fred a fóra, les nits eren gelades, algun any havia nevat, però allà prop del pessebre senzill, humil, modest, el cor glatia amb encant i hom sentia una dolça emoció de complaença i benastrugança.

Ara, tant de bo, poguéssim obtenir la sensibilitat dels nostres anys candorosos.

El Nadal torna, cada any. Celebrem-ho.

Són molts els pobles de Catalunya que a més de les festes de caire casolà, festegen aquestes jornades amb la celebració de Pessebres Vivents i de la representació dels Pastorets. GARONUNA està treballant, i a partir de primers de desembre trobareu a la nostra AGENDA detallada informació, amb horaris concrets de totes les celebracions de Pessebres Vivents de Catalunya i de les representacions de Pastorets. Per cert, si per alguna circumstància veieu que n'hi manca algun (és molt probable) podeu utilitzar aquest formulari i tot seguit hi serà col·locat.

Tenim dades de 25 pobles que fan Pessebre Vivent i prop de 200 que representen els Pastorets d'arreu de Catalunya. De tots hi trobareu informació.

Els nostres poetes han sabut descriure amb mots precisos, clars i preuats aquestes diades.

Només un tast:

De Salvador Espriu. “Prec de Nadal”

Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans:
Et porto sols el meu gran crit.

Infant que dorms, no l'has sentit?
Desperta amb mi, guia'm la por
de caminant, aquest dolor
d'uns ulls de cec dintre la nit.

 

De Joan Maragall. “El núvols de Nadal”

Els núvols de Nadal no sé què tenen
què són manyacs: no posen
gens de malícia al cel;
Pel blau puríssim dolçament s'estenen,
a la llum de la posta suaus s'encenen
i de nit deixen veure algun estel.

És una de les coses més alegres
veure entre núvols els estels brillar.
Tenebres de Nadal, no sou tenebres;
més hi veig en vosaltres
que no en dia clar.

Ai, nit que vas passant silenciosa;
Ai, núvols blancs que pels estels passeu;
Ai, llum, que no ets enlloc misteriosa;
Ai, portal de Betlem, que ets arreu!

Quan me vulgueu donar més alegria
parleu-me dels Nadals ennuvolats,
i em veureu i com un infant que somnia,
que riu a lo que veu
amb els ulls aclucats.

 

Josep Vicenç Foix. “Hi sap tothom, i és profecia”

Els de la Vall i els de Colera
salten contents, a llur manera,
i els de la Selva s'ha mudat
amb flors de fenc calquen a l'era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-Saverdera
porten les mels de llur cinglera
i omplen els dolls de vi moscat.

Res no s'acaba i tot comença.
Venen mecànics de remença
amb olis nous de llibertat;
Una veu canta en recompensa:
A cal fuster hi ha novetat:
Des d'Alacant a la Provença
qui mor no mor, si el son és clar
quan neix la llum en el quintà.

La gent s'agleva en la nit dura,
tots anuncien l'aventura.
Les Illes porten el saïm
i els de l'Urgell, farina pura:
Qui res no té, CLARORS del cim.
La fe que bull ni té captura
i no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ha novetat.

I, finalment, una obra de Mn. Jacint Verdaguer (recordem que l'any que ve, el 2002 és l'any Verdaguer, a escaure's el centenari de la seva mort – 10 de juny 1902).

Aquesta obra que hem escollit és molt coneguda i popular, ja que a més del seu so poètic té música i és una de les Nadales més conegudes de Catalunya.

Lo noi de la mare (Cançó de bressol)

Mentre Maria bressava i vestia
on ros i tendre Fillet que no dorm,
perquè no plore, ni en terra s'enyore
dolça li canta dolceta cançó.
No plores, no, manyaguet de la Mare,
No plores, no, que jo et canto d'amor.

Cada gronxada et daré una abraçada,
cada abraçada un beset amorós;
Mes rosses trenes seran tes cadenes,
niu i arcoveta les ales del cor.

Que n'és de bella ta galta en poncella!
Que en són de dolços tos llavis en flor !
Són una rosa que els meus han desclosa
sols per xuclar-me la mel de l'amor..

Feu-li, aurenetes, cançons d'amoretes;
Fes-li música, gentil rossinyol;
Si t'és poc fina ma falda de nina,
baixen los àngels del Cel un bressol.

Sien ses ales glasser de tes gales,
sien sos braços coixins de ton cos;
Jo per tos polsos ne tinc de més dolços;
per embolcar-te, les teles del cor.

Sien ta faixa, si el Cel no te'n baixa
quatre palletes de sec poliol,
quatre palletes tot just floridetes
que et servirien de faixa i llençol.

Mentre Maria el bressava i vestia
veu ses manetes creuades al cor;
prou l'endevina d'amor la joguina,
que Fill i Mare barregen sos plors.

 

Parlem una mica de pessebres.

Sant Francesc d'Assís és tingut com a patró dels pessebristes, ja que ell fou el primer que en creà un. Era l'any 1223, al poble d'Assís (Itàlia) quan per Nadal, el pare Francesc posà en marxa els seus companys del convent de Fonte Colombo cap a un bosc de Greccio, per celebrar-hi la missa. L'altar d'aquella missa fou una menjadora o pessebre d'animals, plena d'herba seca. Tot molt senzill, molt humil, un bou una mula a cada costat de la menjadora. Així seria el primer pessebre, que els mateixos pares franciscans anaren divulgant. El més antic és a la basílica de Santa Maria la Major de Roma, una obra del segle XIII de l'escultor i arquitecte Arnolfo di Cambio (Colle di Val d'Elsa-Toscana 1240 – Florència 1302). Mica en mica el pessebre sortí de les esglésies i ja era molt popular a finals del segle XV, sobretot a Nàpols. El Rei Carles III (Madrid 1716-1788 – Duc de Parma i de Plasència; rei de Nàpols i d'Espanya), en el seu palau de Nàpols feia construir cada any meravellosos pessebres. Del palau reial passà la costum a les cases dels nobles, i així arribà a les nostres terres.

Al segle XVIII hi hagué una època de gran esplendor, la mateixa fira de Santa Llúcia, que cada any es desenvolupa al redós de la catedral de Barcelona es va instituir el 1786, i alhora sorgí un figura cabdal, l'escultor Ramon Amadeu i Grau (Barcelona 1745-1821) vivia al carrer Escudillers i s'especialitzà en figures de pessebre. Passà una part de la seva vida a Olot, on el seu art i ensenyaments foren molt profitosos per la indústria d'imatgeria religiosa , activitat tan vinculada a la capital de la Garrotxa. Al Museu d'Olot es poden admirar diverses de les seves obres, així, com la imatge de Sant Joaquim i l'Ecce-Homo situats a l'església de la Mare de Déu del Tura.

L'afecció a fer pessebres, amb les figures característiques és una tradició que es ve conservant i són moltes les llars que de manera més o menys artística construeixen el seu pessebre.

També i ha els anomenats pessebres artístics que ha donat peu a la creació d‘una Associació de pessebristes, i s'han fet, autèntiques obres d'art. A Olot hi ha el museu pessebrista on es poden admirar diversos diorames dels guanyadors del concurs de cada any.

Podríem parlar, també dels Pessebres vivents. Es tracta de la representació del mateix pessebre casolà, però fet en un marc, a l'aire lliure i reproduint la imatge de les figures que son persones. Es busca un lloc entre els paratges de la població es munta un pessebre humà amb les mateixes característiques del tradicional fet amb figures de pasta que tenim a casa. El primer tingué lloc a Engordany (Andorra) una iniciativa d'Esteve Albert, mes endavant són molts els pobles que el munten. En tenim anotats uns 25, la informació dels quals la trobareu en la nostra Agenda.

Per acabar, només dir-vos i demanar-vos que a casa vostra no hi falti el pessebre, més gran o més xic, però que hi sigui.